Conductors d’alimentació
El circuit a assajar por requerir alimentació simple o simètrica.
En el cas d’alimentació simple es necessiten dos cables els quals es poden construir seguint el mateix procediment que per als cables del multímetre. Hauran de ser més llargs, per exemple entre 60 i 80 cm, depenent de la distància de la font d’alimentació a la placa base.
A la fig. 39 s’indica un exemple de construcció amb cable paral·lel bicolor, d’uns 60 cm de longitud i amb terminals soldats. En el centre de la imatge s’indica un altre possible tipus de terminal a emprar. Finalment els terminals es tallen de manera que sobresurtin 7 mm de l’extrem del tub termoretràctil i es poleixen les rebaves de les puntes amb una llima fina.
En el cas d’alimentació simètrica es necessiten tres cables. A la fig. 40 s’indica un exemple de construcció on s’han utilitzat cables de colors vermell, negre i verd, d’uns 60 cm de longitud i amb terminals soldats. Els cables estan lligats mitjançant trossets de fil cobert formant una mànega, encara que també es poden fer servir trossets de tub termoretràctil o bé es poden trenar.
Cables coaxials
La font de senyal, l’oscil·loscopi i altres instruments que es puguin utilitzar, es connecten a la placa base mitjançant cables coaxials. A la fig. 41 s’indiquen dos tipus d’aquests cables.
Consten de dos conductors, un de central i un altre trenat formant una malla que envolta el central, blindant-lo. Ambdós conductors estan separats per un plàstic aïllant quasi transparent i tot el conjunt està protegit per una coberta de plàstic de color negre. El cable de l’esquerra, tipus RG-58, té un diàmetre exterior de 5 mm i el de la dreta, tipus RG-174, un diàmetre de 2,5 mm. El RG-174 és molt més flexible i manejable que el RG-58 la qual cosa el fa més adequat per als nostres propòsits.
La connexió d’aquests cables als instruments de laboratori està estandarditzada i s’efectua mitjançant un connector coaxial denominat BNC. La col·locació d’aquest tipus de connector és bastant delicada i normalment requereix alguna eina especial, llavors, per al principiant, es aconsellable que adquireixi aquests cables el quals es comercialitzen ja preparats.
A la fig. 42 s’indica un cable coaxial RG-174 i una de les formes de com es comercialitza. Té aproximadament 1 m de longitud, un connector tipus BNC en un extrem i en l’altre extrem una punta de prova i una pinça tipus ‘cocodril’. La punta correspon al cable central i la pinça a la malla.
Per poder endollar aquests extrems a la placa base de forma fiable i que, a més, ens deixi les mans lliures, la punta i la pinça es poden substituir amb facilitat per terminals rígids, com els emprats en els anteriors cables.
A la fig. 43 s’indica la substitució. El cable central es deixa curt a fi de que aquest quedi blindat gaire bé tot i el cable de la malla es pot escurçar deixant-lo a uns 10 cm de longitud. Els terminals rígids poden ser els indicats o bé els que requereixen soldadura.
Convé tenir al menys tres cables coaxials d’aquests, un per a la font de senyal i els altres dos per als canals de l’oscil·loscopi.
Recomanacions finals
Quan als estudiants, a l’hora d’anar al laboratori de l’escola a fer les pràctiques cal aprofitar al màxim el temps de que es disposa. El primer que cal és: dur el circuit ja muntat. Posar-se a muntar un circuit en el laboratori en horari de pràctiques és una pèrdua de temps i si, a més, el muntatge es fa improvisadament, sense haver planificat prèviament la distribució dels components a la placa i sense dur preparats els components i els ponts de connexió necessaris, el resultat pot ser que no hi hagi temps per acabar la pràctica.
Fins i tot es poden dur fets alguns assajos previs que només requereixen una font d’alimentació de continua -o una pila- i un multímetre, com per exemple comprovar polaritzacions i punts de treball de semiconductors, amb la qual cosa ja tindrem una part de la feina feta. A la fig. 44 s’indica la possibilitat d’utilitzar una pila de 9 V on es veu el seu connector i els cables acabats amb terminals rígids per poder endollar-los directament a la placa. A la fig. 45 s’indica una altra possibilitat utilitzant 4 piles de 1,5 V.
A fi d’evitar que les piles es puguin curtcircuitar accidentalment cal col·locar-les al porta piles després d’haver inserit els seus terminals a la placa. Per la mateixa raó, abans d’extraure els terminals de la placa cal treure-les del porta piles.
També es poden aprofitar fonts d’alimentació d’aparells en desús com per exemple la de la fig. 46, que és d’una antiga impressora, la placa de característiques de la qual indica que pot proporcionar una tensió contínua de 13,5 V i un corrent de 1 A.
fig. 46
Es pot suprimir el connector de sortida de la font i col·locar terminals rígids als cables per a poder inserir-los directament a la placa. Una altra opció és mantenir el connector, que és de tipus femella, i fer-se un adaptador amb un connector mascle adequat, tal com s’indica a la fig. 47.
Es pot anar més enllà encara si es disposa d’una font de senyal senzilla, com per exemple un petit oscil·lador d’àudio, que, juntament amb el multímetre, ens permeti comprovar prèviament el funcionament d’etapes amplificadores.
A mida que es vagi adquirint pràctica aniran sorgint idees per optimitzar temps i recursos.
A continuació es presenten exemples de muntatges de circuits, acompanyats de comentaris, suggeriments i recordatoris teòrics.
