Components de dos terminals: resistències, condensadors, díodes, etc.
Les resistències més utilitzades són les de pel·lícula de carbó -grafit. Els seus terminals acostumen a estar engomats per la qual cosa s’han de retallar o netejar, suprimir les rebaves amb la llima i doblegar-los adequadament per inserir-la a la placa. A la fig. 21 es mostra una resistència de pel·lícula de carbó de 0,25 W de dissipació on es suggereixen la longitud dels terminals retallats i tres exemples de com doblegar-los segons els requeriments del muntatge que es faci. La separació entre els terminals es dóna en polsades -entre parèntesi- i el seu valor equivalent aproximat en mm. Cal observar que, en qualsevol cas, els terminals s’han d’inserir perpendicularment a la superfície de la placa.
Observació: En principi els terminals es poden deixar llargs a fi de poder reutilitzar les resistències per a diversos muntatges que requereixin diferents separacions entre els terminals, això no obstant, si la freqüència de treball d’un circuit es prou elevada, pot ser necessari escurçar els terminals el màxim possible. Això és aplicable no només a les resistències sinó a qualsevol component d’un circuit que treballi a freqüències prou elevades.
Les resistències de pel·lícula de carbó estan protegides per una capa de vernís damunt de la qual s’imprimeixen unes bandes de colors que, d’acord amb un codi, indiquen el valor de la resistència.
A la fig. 22a es mostra una resistència del tipus pel·lícula de carbó d’ 1 W de dissipació i a la fig. 22b una resistència del tipus bobinada, amb coberta ceràmica i de 4 W de dissipació. La longitud dels terminals de les resistències que dissipen potències superiors a 0,5 W convé que es deixin el més llargs possible per dues raons: 1) com més separada estigui la resistència de la placa base menys afectarà a aquesta la radiació de calor de la resistència i 2) com més llargs siguin els terminals menys s’escalfaran els contactes de la placa degut a que ajudaran a dissipar a l'aire ambient el calor produït.
A la fig. 23 es mostren alguns tipus de condensadors i a la fig. 24 alguns tipus de díodes.
La longitud i separació dels terminals s’adaptarà en cada cas a l’exigència del circuit a muntar. Igual que per a les resistències, els extrems dels terminals han d’estar nets, lliures de rebaves i s’han d’inserir perpendicularment a la placa base.
Transistors i circuits integrats
A l’esquerra de la fig. 25 es mostren transistors i a la dreta circuits integrats. Els terminals dels transistors s’hauran de separar convenientment i doblegar-los de forma adequada per a que es puguin inserir perpendicularment a la placa. Els circuits integrats s’insereixen a la placa sense cap preparació prèvia, encara que, de vegades, cal retocar amb molt de compte la separació dels terminals enfrontats amb unes pinces per poder inserir-los més fàcilment.
Multímetres
Com el seu nom indica, són instruments que permeten mesurar diverses classes de magnituds: resistències, capacitats, tensions, corrents, freqüències, paràmetres de transistors, temperatures, ... Segons els models, els multímetres poden mesurar més o menys tipus de magnituds. Actualment són gaire bé tots digitals tot i que encara se’n troben d’analògics. A la fig. 26 s’indica un multímetre digital i a la fig. 27 un d’analògic.
A l'hora d'adquirir un multímetre digital cal examinar prèviament les seves característiques. Quan actua com voltímetre per a tensions contínues, la seva resistència interna RV ha de ser el més alta possible. Un valor de RV = 10 MΩ és adequat. Com més alta sigui RV menys afectarà al funcionament del circuit que s'estigui assajant a l'hora de fer mesures de tensions (raoneu-ho).
Juntament amb el multímetre, el fabricant subministra un parell de cables per poder fer les mesures (fig. 28). En un extrem hi ha les bananes que s’endollen al multímetre i en l’altre les puntes de prova, que s’han de subjectar amb les mans per fer les mesures.
fig. 28
No obstant això, per fer mesures a la placa base és millor construir-se un parell de cables més curts que s’hi puguin inserir, amb la qual cosa ens assegurem bons contactes al no haver de subjectar amb les mans les puntes de prova i, a més, ens quedaran les mans lliures.
La longitud d’aquest conductors pot ser d’uns 30 cm , un d’ells amb coberta aïllant de color vermell i l’altra de color negre. Necessitarem dues bananes de 4 mm, una de color vermell i l’altra negre, com les que s’indiquen a la fig. 29, o semblants.
A partir d’aquí tenim dues opcions:
1) Utilitzar conductors rígids, que es poden fer amb el mateix tipus de fil emprat per als ponts de connexió, un d’ells vermell i l’altre negre. En els extrems a inserir a la placa es suprimeixen 7 mm de coberta aïllant i es poleixen les rebaves de les puntes amb la llima. En els extrems a connectar les bananes es suprimeixen 14 mm de coberta aïllant i es doblega per la meitat el tros descobert (fig. 30).
A la fig. 31 s’indica el detall d’una banana amb el caputxó desenroscat on s’aprecia el vis per fixar el conductor. Es necessitarà un tornavís petit com el que s’indica també a la figura.
L’aspecte final del parell de fils degudament acabats s’indica a la fig. 32.
2) L’altra opció és utilitzar cables, que són conductors formats per diversos fils prims la qual cosa els confereix més flexibilitat (fig. 33).
No és aconsellable endollar cables a la placa, llavors s’hauran de col·locar terminals rígids en aquests extrems la qual cosa es pot fer de dues maneres. A la fig. 34 s’indica un tipus de terminal que no requereix soldadura i que entra a pressió dintre d’un petit caputxó.
A la fig. 35 s’indica la seqüència d’operacions per col·locar un d’aquest terminals al cable:
1. Retireu 6 mm de coberta aïllant de l’extrem.
2. Treneu el tros de cable descobert.
3. Doblegueu per la meitat el tros de cable descobert.
4. Ajusteu el tros de cable descobert al terminal i introduïu ambdós a pressió en el caputxó.
En l’extrem de la banana es procedeix igual que en el cas del fil:
1. Retireu 14mm de coberta aïllant.
2. Treneu el tros de cable descobert.
3. Introduïu el caputxó de la banana de forma correcta.
4. Doblegueu per la meitat el tros de cable descobert.
5. Fixeu aquest a la banana amb el tornavís.
6. Rosqueu el caputxó.
L’aspecte final del parell de cables amb les bananes i els terminals s’indica a la fig. 36.
Una altra manera de col·locar terminals rígids és soldant als extrems dels cables uns trossets de fil. A la fig. 37 s’indica un procediment.
1. Del fil utilitzat per als ponts de connexió, talleu-ne un trosset descobert de 20 mm.
2. Amb les alicates de punta estreta doblegueu un extrem tal com s’indica.
3. Torneu a doblegar el mateix extrem de la manera que s’indica.
4. Retireu 4mm de coberta aïllant de l’extrem del cable.
5. Fixeu el trosset de fil doblegat a la coberta aïllant del cable aixafant lleugerament, amb les alicates de punta estreta, l’extrem doblegat.
6. Enrotlleu l’extrem descobert del cable al voltant del fil i soldeu-los. Per soldar correctament, la punta del soldador ha d’estar ben neta i lleugerament estanyada. Abans d’aportar l’estany, la punta del soldador ha de fer contacte amb el lloc a soldar per a que aquest prengui la temperatura adequada, seguidament aporteu uns 2 mm d’estany, espereu uns segons per a que aquest flueixi i, finalment, retireu el soldador. Si la soldadura s’ha fet correctament aquesta ha de tenir un aspecte arrodonit.
7. Talleu un trosset de 15 mm de tub termoretràctil, del mateix color del cable, i de 1/8 ” de diàmetre -aproximadament 3,2 mm.
8. Cobriu el fil i el cable amb el tub de manera que aquest tapi la soldadura i quedi arran d’ella. Ara s'ha de contraure el tub aplicant calor, ja sigui aire calent, una flama o acostant-li el cos d’un soldador calent. Retalleu el fil de manera que sobresurti 7 mm del tub. Finalment suprimiu les rebaves de l’extrem amb una llima fina.
A la fig. 38 s’indica com mesurar valors de resistències de forma segura i còmoda amb aquests conductors del multímetre. La resistència i els conductors s’insereixen a la placa.
