Es tracta d'un receptor per a senyals modulats en amplitud (AM). Els elements actius d'aquest receptor són, tots ells, AOs.  A la fig.1 s'indica el circuit.  Els dos primers AOs són amplificadors de RF, seguits per un detector d'envolupant amb un díode   D   de  Ge  i, finalment, un amplificador d'àudio.  Per a uns auriculars de baixa impedància, que són els que normalment es troben actualment, cal emprar una resistència en sèrie   R₉ .

            S'utilitza un cable estès d'uns   3m   de llargada com antena, el qual es connecta a un circuit de sintonia   LC_V  en paral·lel. 

            El condensador variable   C_V   és el mateix emprat a la pràctica anterior:  Receptor d'AM amb circuit integrat,  del qual, en aquest circuit, s'utilitzen les dues seccions. 

            Per a   L  s'empren petites inductàncies amb nucli de ferrita. Canviant el  valor de   L   s'aconsegueix sintonitzar diferents marges de freqüències:

             Per a   L = 100μH   s'obté un marge des d'uns   540kHz   fins uns  1.200kHz , on es poden sintonitzar les emissores d'Ona Mitjana. 

              Per a   L = 1mH   s'obté un marge des d'uns   170kHz   fins uns   540kHz ,  on es poden sintonitzar emissores d'Ona Llarga (OL), en particular una emissora algeriana, la més intensa, que emet a   252kHz.   

             Per a   L = 10mH   s'obté un marge des d'uns   48kHz   fins uns  178kHz ,  on només hi ha sorolls radioelèctrics. 

             Per a   L = 100mH   s'obté un marge d'entre uns   15kHz   fins uns   56kHz , on només hi ha sorolls radioelèctrics.

             La resistència variable   R_V   té una doble funció:  1) disminuir, quan calgui, el factor de qualitat del circuit sintonitzat a fi de mantenir l'estabilitat del sistema i  2) serveix per regular el volum d'àudio.

            A la fig. 2 s'indica la planificació del muntatge a la protoboard i a la fig. 3, una fotografia.

fig. 2

            Relació de components:

            Les resistències fixes són de  0,25W  de dissipació.

        Observació: les inductàncies de  100μH   i de  1mH   són del tipus axial i s'insereixen directament a la protoboard.  Les inductàncies de   10mH   i de   100mH   no són axials i s'hauran de soldar trossets de fil als seus terminals, com s'indica a la fig. 4, per poder inserir-les a la protoboard.

           A la fig. 5 s'indica on inserir aquestes inductàncies.

              Procediment:

            • Situeu la resistència   R_V   aproximadament a la meitat del seu recorregut.  Si al sintonitzar una emissora el volum és massa intens o el circuit es torna inestable -oscil·la- disminuïu el valor de   R_V   fins que el circuit s'estabilitzi o fins que el nivell d'àudio sigui confortable.

            • Emprant la inductància de   1mH   sintonitzeu l'emissora algeriana que emet a   252kHz. S'ha de trobar amb el   C_V   aproximadament a la meitat del seu recorregut.   

            • Emprant la inductància de   100μH   sintonitzar alguna emissora de l'Ona Mitjana que se senti forta i clara. Seleccioneu a l'oscil·loscopi una base de temps de   2ms/div   i observeu les imatges dels senyals a la pantalla: al  CH1  es pot veure el senyal de  RF  amplificat i al  CH2  el senyal d'àudio desmodulat i amplificat. Amb el comandament   Y-POS.  del  CH2  desplaceu el senyal d'àudio per superposar-lo a l'envolupant inferior del senyal d'AM per constatar la funció del detector d'envolupant. Caldrà ajustar les sensibilitats dels canals per aconseguir una correcta superposició. Donat el caràcter aleatori del senyal d'àudio modulador, no es pot aconseguir una sincronització perfecte dels senyals, però les imatges obtingudes són prou il·lustratives per comprovar el funcionament del circuit. La fig. 6 és una fotografia d'aquestes imatges.

            A la fig. 7 es poden veure les imatges d'un senyal de soroll, captat amb la inductància de   10mH. 

            Es pot observar que aquest soroll presenta certa regularitat en la seva envolupant, la qual cosa permet sincronitzar les imatges i  apreciar molt bé com encaixa el senyal desmodulat amb l'envolupant del senyal.

            • Una alternativa al cable d'antena és substituir la inductància   L   per una bobina de gran diàmetre, amb la qual cosa s'obté una gran àrea de captura per als senyals de ràdio.  A la fig. 8 es pot veure una  possible bobina d'aquest tipus per a l'Ona Mitjana.  Consta d'unes  15  espires de cable prim, amb coberta de plàstic, d'aproximadament   1mm  de diàmetre exterior, bobinades damunt d'una superfície cilíndrica d'uns   385mm de diàmetre, obtinguda serrant un tros d'un contenidor de cartró d'un producte químic.  La imaginació i les possibilitats de l'experimentador juguen un paper important en aquests casos. La inductància d'aquesta bobina és d'uns  220μH , per la qual cosa només cal emprar una secció del   C_V, és a dir,  500pF.

fig. 8

            És aconsellable afegir un parell d'espires més de les que es puguin preveure ja que és més fàcil suprimir espires que afegir-ne. A la figura es pot veure també una manera senzilla de suportar aquesta bobina emprant dos tacs de  porex-pan  on s'hi han fet uns encaixos.

            La directivitat d'aquesta bobina/antena és molt acusada per la qual cosa s'ha de situar tot el conjunt damunt d'una superfície que es pugui girar, a fi de poder orientar adequadament la bobina/antena. Per exemple, una base de fusta prima o de cartró gruixut, pot servir.  Orientant la bobina adequadament s'obté el màxim nivell de senyal rebut.  La bobina/antena capta la component magnètica del camp electromagnètic que transporta el senyal, llavors la orientació correcta és aquella que la perpendicular a l'eix del cilindre apunta cap a la direcció del senyal que es rep -raoneu-ho.

            L'orientació de la bobina/antena no solament serveix per obtenir el màxim nivell del senyal que es rep sinó també per eliminar o minimitzar interferències que procedeixen d'una determinada direcció.

            A la figura no apareixen ni els auriculars ni la font d'alimentació, però se sobreentén que han de ser-hi per completar el circuit.

            Observació: es pot millorar el funcionament del circuit substituint la resistència   R₉   per una resistència variable del mateix valor, la qual servirà per regular el volum d'àudio del senyal rebut. La resistència variable   R_v  servirà ara per maximitzar el guany de  RF i la selectivitat, i per controlar que no s'arribi a la inestabilitat del circuit.

             Annex:            

            A la fig. 9 es pot veure una altra aplicació d'un circuit de sintonia   LC_V  en paral·lel, que empra una bobina de gran diàmetre.  El   C_V  es pot fixar, per exemple, en un mòdul de protoboard, que a la vegada serveix per connectar la   L   i el   C_V   en paral·lel. 

fig. 9

             Acostant-t'hi un receptor de ràdio comercial, tal com s'indica a la figura, el nivell dels senyals rebuts augmenta considerablement. Això es deu a que l'àrea de captura de la bobina de gran diàmetre és molt més gran que l'àrea de captura de la bobina/antena que duu internament el receptor, la qual està bobinada damunt d'un nucli de ferrita, com l'emprada en la pràctica anterior: Receptor d'AM amb circuit integrat, i que ara actua com el secundari d'un transformador, essent el primari la bobina de gran diàmetre.

             A la freqüència de ressonància del    LC_V  , el corrent per la bobina i el condensador és màxim a dita freqüència, amb la qual cosa la tensió induïda a la bobina del receptor serà també màxima a aquesta freqüència -raoneu-ho.  En definitiva, quan es faci coincidir la freqüència de ressonància del   LC_V   amb la freqüència de l'emissora seleccionada en el receptor, tindrem el màxim nivell de senyal rebut.

Escriure un comentari