Abans de fer aquesta pràctica cal haver fet, o al menys llegit, l'anterior pràctica : Condensadors.
Una inductància es construeix fent una bobina, és a dir, enrotllant un conjunt d'espires de fil conductor, normalment Cu, que poden estar més o menys separades o superposades al voltant d'un nucli, o bé enrotllades sobre un suport sense nucli -el nucli és l'aire. Degut a aquestes característiques constructives, una inductància real tindrà una resistència paràsita equivalent de pèrdues r en sèrie i una capacitat paràsita total equivalent entre espires c en paral·lel. Un model realista d'inductància pot ser, doncs, el que s'indica a la fig. 1.
La importància relativa d'aquests elements paràsits depèn de la freqüència de treball, com es veurà a continuació.
L'admitància en règim permanent sinusoïdal del model d'inductància de la fig. 1 val:
on es veu que una inductància real presenta una freqüència d'autoressonància ωa = 2πfa per a la qual Y(jωa) serà real. Igualant a zero la part imaginària de Y(jω) trobem ωa :
Separant r2+ωa2L2 de (2) i substituint-ho a la part real de (1):
La magnitud de Y(jω) és:
La representació gràfica de (4) té la forma aproximada que s'indica a la fig. 2.
La recta de traç discontinu correspon al comportament amb la freqüència d'una inductància ideal L . La gràfica amb traç continu correspon al comportament amb la freqüència del model de la fig. 1, la qual es pot dividir en 4 trams ben diferenciats segons la freqüència de treball:
• A freqüències inferiors a ω1 la r s'ha de tenir en compte ja que el seu valor és important en front els valors que pren ωL.
• Entre ω1 i ω2 , a efectes pràctics es pot considerar la bobina com una inductància ideal, ja que ωL >> r .
• Entre ω2 i ωa la proximitat de la freqüència d'auto-ressonància ωa fa que s'hagi de tenir en compte la capacitat paràsita c .
• A freqüències superiors a ωa la inductància queda totalment desvirtuada ja que es comporta com un condensador.
Llavors, el primer que s'ha de conèixer abans d'utilitzar una inductància és la seva freqüència d'auto-ressonància fa = ωa / 2π ja que aquesta ens dirà la seva freqüència màxima d'utilització, i que s'ha de treballar bastant per sota d'aquesta freqüència per a que es comporti com una inductància.
Com que normalment a la (3) es compleix 1/Lc >> (r/L)2 , aquesta es pot simplificar i, a efectes pràctics, tindrem:
expressió a partir de la qual podem conèixer la capacitat paràsita c : c = 1/ωaL (6) un cop determinat el valor real de L .
Per determinar el valor real de L es pot emprar el mateix procediment de la pràctica: Condensadors. A la fig. 3 s'indica l'esquemàtic.
Igual que a l'anterior pràctica : Condensadors , s'haurà de verificar que la magnitud de la impedància paràsita Zpar que introdueix l'oscil·loscopi i el cable coaxial sigui molt més gran que R per a que no falsegi els resultats -raoneu-ho.
Relació de components:
El diagrama fasorial del circuit de la fig. 3, a freqüències compreses entre 0 i ω2 on es pot menystenir l'efecte de la capacitat paràsita c , s'indica a la fig. 6.
A la fig. 7 s'indica com ajustar l'oscil·loscopi per obtenir la màxima resolució per mesurar l'angle de retard φ del corrent i(t) = vR(t)/R respecte de la tensió aplicada v(t) .
Un cop escollit el valor de R cal ajustar el valor de la freqüència f de manera que el desfasament φ sigui de 45o amb la qual cosa es complirà VR + Vr = VL , és adir:
i separant L d'aquesta expressió:
Començant per la L = 100 mH (nominal), seguim el següent procediment:
• Amb un multímetre mesurem la resistència r de la bobina.
• Per determinar la fa comencem fent un tanteig escollint R = 470 Ω (nominal). Amb forma d'ona sinusoïdal, el generador a màxima sortida i a màxima sensibilitat del CH2, anem augmentant la freqüència fins que el corrent i(t) = vR(t)/R passa per un mínim i està en fase amb vi(t). Com que vi(t) mai és perfectament sinusoïdal, s'observarà que a la forma d'ona del corrent a aquesta freqüència hi són presents harmònics amb més o menys grau. La freqüència a la qual això ocorre serà fa que val, per exemple : fa = 125 kHz.
• Cal ara comprovar si en aquesta determinació de fa es compleix Zpar >> R , per la qual cosa procedim igual que en la anterior pràctica : Condensadors :
que compleix la condició destjada. Com que la resistència d'entrada de l'oscil·loscopi Rpar = 1 MΩ >> 470 Ω també compleix la condició, podrem donar per vàlid el valor obtingut per a fa , i continuem.
• Extreieu la resistència R del circuit, mesureu el seu valor real amb el multímetre i torneu-la a inserir en el circuit. A l'oscil·loscopi tingueu cura que els canals estiguin en alterna, que posant-los a terra (GD) els traços apareguin ben centrats i, si cal, reajusteu la rotació del traç per a que aquests estiguin ben horitzontals.
• Per determinar el valor real de L es va disminuint la freqüència fins que el retard φ de vR(t) = Ri(t) respecte de v(t) sigui de 45o . Per aconseguir visualitzar aquesta situació es requereix molta cura i paciència. A l'oscil·loscopi manipuleu la base de temps, el trigger mode i la X-position a la vegada que al generador de funcions es reajusten l'amplitud i la freqüència del senyal, fins aconseguir a la pantalla una imatge dels senyals tal com s'indica a la fig. 7, on es pugui veure, amb la màxima resolució que permet l'oscil·loscopi, que la tensió vR(t) = Ri(t) està retardada 45o respecte de la tensió aplicada v(t) .
• Amb el valor de la freqüència finalment ajustada i el valor mesurat de R , apliqueu (7) per trobar el valor real de L.
• Conegut el valor real de L , apliqueu (6) per conèixer el valor de la capacitat paràsita c.
Seguint el mateix procediment continueu amb la inductància de valor nominal 10 mH. Per a aquesta inductància empreu una R de 150 Ω de valor nominal.
Seguint el mateix procediment continueu amb les inductàncies de 1 mH i 100 μH. S'observarà que a mida que els valors d'inductància a determinar van variant caldrà anar variant també els valors de R a la fi d'aconseguir una freqüència adient per poder mesurar el desfasament de 45o .
Es suggereix mesurar els valor reals d'altres inductàncies de valors intermedis als emprats i, fins i tot, inferiors a 100 μH. Raonaeu la fiabilitat i les limitacions del mètode per a inductàncies molt petites.
Observació: en les inductàncies amb nucli ferromagnètic, les pèrdues en el nucli apareixeran incloses en la resistència r , amb la qual cosa aquesta resistència passarà a ser la resistència equivalent en sèrie de totes les pèrdues de la inductància. Les pèrdues en el conductor augmenten amb la freqüència degut a l'efecte pelicular i les pèrdues en el nucli augmenten també amb la freqüència, factors que contribueixen a augmentar el valor de r amb la freqüència.